Planta del mes

Esperó de muntanya

 

 

 

Silene de Sennen

 

 

Estaquis de mar

 

 

Seseli farrenyi

 

 

 

 

Clematis acerifolia

 

 

 

 

 

Matapoll

 

 

 

 

 

 

Corniol dels Ports

 

 

 

 

 

 

TRADUCTOR

English Chinese (Simplified) French German Italian Russian Spanish

BioC TV

Cercador

Nosaltres.com - El cercador de Vilaweb
Estaquis de mar PDF Imprimeix Correu electrònic
dilluns, 14 de febrer de 2011 17:58
AddThis Social Bookmark Button

FITXES ANTERIORS DE "La Planta del Mes" del Portal BioC

Cèsar Blanché, Carles Barriocanal, M.Carmen Martinell, Sergi Massó & Jordi López-Pujol

Stachys maritima Gouan, Fl. Monsp.: 91 (1764)

Tàxon estudiat per l’equip del BioC des de l’any 2001, dins de diversos projectes de recerca entre els quals destaca Conservación de la biodiversidad en zonas sometidas al impacto del sector turístico y fragmentación de poblaciones. Bases para la gestión de especies amenazadas, finançat pel Plan Nacional de I+D del Ministeri d'Educació i Ciència (REN 2000-0829 GLO)i Darrerament s'ha publicat una revisió dels treballs duts a terme en aquests anys (Collect. Bot (Barcelona) 29: 59-78, 2010), que és la base per a la fitxa que segueix. Vegeu també el reportatge de TV3 sobre l'espècie del programa "El Medi Ambient" (veure vídeo)

 

Figura 1.- Aspecte general d'un individu reproductiu de Stachys maritima (Foto: J. López-Pujol)


DESCRIPCIÓ

Planta herbàcia, perenne, tomentosa, amb un complex sistema radical i estolonífer, del qual emergeixen diverses rosetes foliars (Figures 2a i 10).Tiges de fins a 10-30 (45) cm, erectes o ascendents. Fulles de 10-70 (80) × 6-20 mm, d’oblongues a ovades, d’àpex obtús i cuneades o oblongues a la base, peciolades, crenades, tomentoses i glanduloses, més densament al revers.

Figura 2.- (a) Aspecte del sistema radical d'un individu jove (Foto: S. Massó); (b) del creixement rizomatós a partir d'una roseta, a l'esquerra (Foto: C. Blanché) i (c) inflorescència amb flors i fruits incipients (Foto: MC. Martinell).

Flors hermafrodites, zigomorfes, disposades en verticil·lastres amb (3) 4-6 flors. Bràctees enteres, tomentoses. Calze de 5-10 mm, tomentós, amb 5 dents. Corol·la bilabiada de (10)12-14 mm, d’un groc pàl·lid a groc llimona clar, tomentosa; llavi superior sencer, de 4-5 mm, l’inferior, de 5-6 mm, amb tres lòbuls. (1) 2-4 núcules d’un gris fosc, ovoides i de c. 2 mm.

NOMBRE CROMOSÒMIC

2n = 34 (Aydin, 1978; Koeva-Todorovska, 1988)

DISTRIBUCIÓ I ECOLOGIA

Stachys maritima Gouan és un hemicriptòfit propi de dunes litorals (i, més rarament, interiors), àmpliament distribuït per la conca Mediterrània, des del litoral ibèric fins a la zona del mar Negre i des de Turquia fins a Algèria, trobant-se a faltar a les Balears, Sardenya i Sicília però no a Còrsega; al sud, coneguda de Turquia, Tunísia i Argèlia (però no del Marroc) (Greuter et al., 1986) (Figura  3). A la Península Ibèrica, només a Catalunya i, en l’actualitat, roman al Rosselló, a l’Empordà i al Baix Llobregat (antigament molt més extensa, al litoral central i al de Tarragona; la citació de l’Albufera de València correspon a Stachys ocymastrum).

Figura 3.- Àrea de distribució de l'estaquis de mar (Stachys maritima)

BIOLOGIA

La seva biologia reproductiva indica que és una espècie al·lògama parcialment autocompatible. Floreix majoritàriament entre maig i juliol (tot i que s'han observat episodis de floració des del març i fins al novembre) i la fructificació es produeix entre juny i agost (Molero et al., 2007).

ESTAT DE CONSERVACIÓ

No es disposa d’una avaluació de l’estat de conservació de l’espècie a escala mundial, però sí per a l’estat espanyol (CR) i per a Catalunya (EN) (Taula 1).

 

Taula 1.- Avaluacions disponibles per a l'estaquis de mar (Stachys maritima), segons criteris UICN (2001)

La distribució actual d’Stachys maritima a la península Ibèrica es limita a la costa nord-est de Catalunya, i ha patit una forta regressió en les darreres dècades, documentada a la recopilació de Barriocanal & Blanché (2002). Amb posterioritat, diverses campanyes de prospecció han permès d’actualitzar l’estat de coneixement sobre distribució i efectius. Així, en alguns indrets d’on es tenia constància de l’espècie, com ara les platges de Salou i Tarragona (Figura 4) a la dècada dels anys 20 del segle passat (Barriocanal & Blanché, 2002), no hi ha estat retrobada, tot i les intensives prospeccions recents. Al delta del Llobregat, l’espècie era considerada molt abundant als anys 20 del s. XX, i sembla que encara era ho era prou als 50 (Barriocanal & Blanché, l.c.); a partir d'aleshores devia iniciar-se un procés accelerat de rarificació fins a la seva gairebé extinció al Baix Llobregat (la darrera citació de l’espècie correspon a un plec d’herbari de 1973).

Figura 4.- Comparació de l'àrea de distribució S. maritima a la Península ibèrica (mitjançant quadrats UTM de 10 x 10 km de costat) a principis del segle passat (segons dades de Barriocanal & Blanché, 2002) i a finals de 2010.

Tot i això, un plec d’herbari de 1992 va testimoniar novament la presència del tàxon a la Platja del Prat (Baix Llobregat) als anys 90, malgrat que va passar inadvertida al camp durant un cert temps (del Hoyo et al., 2006). Aquesta troballa va originar una recerca intensiva, infructuosa fins al moment de la detecció d’un únic peu, l’any 2006 (del Hoyo et al., 2006); des d’aleshores, diversos investigadors han fet un seguiment detallat de la població, que s’ha mantingut sempre, fins ara, al llindar de la desaparició (Figura 5) .

Figura 5.- Treballs de seguiment de la població de S. maritima retrobada al Baix Llobregat (J.M. Seguí, E. de Roa, X. Santaeufemia, N. Gàzquez i C. Blanché) (Foto: X. Santaeufemia, 2006)

A l’entorn de la ciutat de Barcelona, d’on s’ha documentat des de molt antic la seva presència (“Portal de Mar”, a l’Herbari Salvador, cf. Ibáñez, 2006) i on havia arribat a ser freqüent, des de Can Tunis fins al Besòs (Barriocanal & Blanché, 2002) no ha pogut ser retrobada en cap localitat i s’ha de donar, segons els coneixements actuals, com a extingida al Barcelonès. Fora del nucli del Prat del Llobregat, la resta de poblacions actualment conegudes d’Stachys maritima es distribueixen al llarg d’uns 40 km de franja costanera empordanesa (comarques de l’Alt i el Baix Empordà). Tot i que la massiva transformació del litoral empordanès (Figura 6) ha suposat quasi amb total seguretat una important regressió de l’espècie, aquesta encara és present a la majoria de poblacions recol·lectades durant el darrer segle.

Figura 6.- La Platja de Pals des d'El Racó (Begur, Baix Empordà) a principis del segle XX (c. 1910) i l'any 2003, abans de la demolició de les antenes de Radio Liberty (Fotos: arxiu C. Blanché)

Totes les poblacions conegudes han estat objecte d’un seguiment continuat, que va iniciar-se fa 10 anys (2001-2010), els resultats del qual poden oferir una sèrie de dades que permeten l’anàlisi de l’estat de conservació i de la biologia de l’espècie amb una perspectiva més àmplia i documentada.

DEMOGRAFIA I CENSOS POBLACIONALS

  • Metodologia

Des de l’any 2001 i fins al 2010, s’ha procedit al seguiment demogràfic per recompte del nombre total d’individus de tots els nuclis coneguts d’Stachys maritima a Catalunya (Figura 7). Les visites s’han dut a terme entre els mesos de juny i agost (màxima visibilitat de les inflorescències) i s’han considerat tots els individus visibles en el moment de la visita, independentment de la seva mida i estat fenològic. Addicionalment, es va procedir, durant els anys de seguiment, a la exploració d’àrees amb hàbitat potencial per aquesta espècie, cosa que ha permès la localització de nous nuclis, que es van afegir a l’estudi a partir de l’any del seu descobriment. Tots els nuclis poblacionals s’han georeferenciat amb l’ajuda d’un receptor GPSmap 60Cx de Garmin.

Figura 7.- Localització de les poblacions actuals d’Stachys maritima a la Península ibèrica.  Els cercles blancs (que corresponen als noms en cursiva) indiquen poblacions no incloses a la Taula 2. Entre parèntesi s’inclouen els codis poblacionals. PPAL (en blau) és el codi que s’empra en l’anàlisi de la diversitat genètica per a designar el conjunt de nuclis poblacionals de la Platja de Pals (vegeu apartat de diversitat genètica).
  • Resultats i discussió

La recerca del tàxon pel litoral de Catalunya durant el període 2001-2010 ha donat lloc a la constatació de la seva més que probable desaparició en diversos indrets on havia estat documentat o, com a mínim, citat: no ha estat possible retrobar-lo al Tarragonès, al Garraf ni al Barcelonès. Els nuclis romanents es localitzen al delta del Llobregat (una única població) i a les comarques de l’Alt i el Baix Empordà (la resta de poblacions). En un recorregut en sentit nord-sud, el àmbits geogràfics d’on es coneix Stachys maritima es detallen a continuació, amb indicació de llurs característiques (vegeu també el mapa de la Figura 7):

1.    Platja de la Rovina
(badia de Roses, Alt Empordà, 31TEG17; Fig. 8A). Platja de sorra d’1,7 quilòmetres, bona part de la qual es troba inserida dins els límits del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Es troba entre dues grans marines (Santa Margarida i Empuriabrava) que es van construir a finals dels anys 60. El nucli on s’ha detectat l’espècie es troba fora dels límits del Parc Natural (sector del nord de la platja) darrera del sistema dunar litoral. El sistema dunar no és gaire alt i està molt afectat pel vent de tramuntana i pels temporals de llevant que mouen les sorres cap a l’interior. La platja és concorreguda els mesos d’estiu per banyistes i practicants d’esports de vent. A la visita de 2010 s’ha detectat una important expansió de l’al·lòctona Oenothera biennis L (Fig. 9A). En anys anteriors s’havia detectat la presència d’una espècie autòctona però d’hàbitat generalista, Ononis natrix L. (Fig. 9B), tot i que enguany no l’hem pogut observar.

2.    Desembocadura del Fluvià (badia de Roses, Alt Empordà, 31TEG07; Fig. 8B). Gola i platges adjacents de sorra, conegudes com Platja de la Gola al sud i Platja de Can Comes al nord (cf. també Gesti et al., 2005). Tot aquest indret es troba dins el Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. Els nuclis s’han localitzat a dunes consolidades de l’interior (100-150 metres del litoral), a la part elevada de petits turons. Tot i que es tracta d’una zona antigament freqüentada per vehicles, darrerament s’hi ha restringit l’accés i el Parc Natural ha ordenat el trànsit de vianants, de banyistes i de practicants d’esports de platja durant els mesos d’estiu. A les darreres visites efectuades a la població s’ha detectat una presència important de les invasores Arundo donax L. (Fig. 9C) i Xanthium strumarium L. subsp. italicum (Moretti) D. Löve.

Figura 8.- Vistes generals d’algunes de les poblacions d’Stachys maritima: (A), platja de la Rovina; (B) desembocadura del Fluvià; (C) Sant Martí d’Empúries, nucli 2; (D) massís del Montgrí, nucli 1; (E) massís del Montgrí, nucli 2; (F) “Radio Liberty” abans de la retirada de les antenes; (G) apartaments platja de Begur-Pals (H) viver de Regencós [Fotografies: (A), (B), (C), (D), (F) i (G), J. López-Pujol; (E) i (H), S. Massó].


3.    Sant Martí d’Empúries
(badia de Roses, Alt Empordà, 31TEG06; Fig. 8C). Sector de la desembocadura del riu Vell, que prové del rec del Molí (rec d’irrigació corresponent al sistema de regadiu de la zona dels aiguamolls de l’Empordà). El nucli detectat recentment en aquest indret (nucli 2, Taula 2) és una acumulació de sorra d’origen desconegut. L’any 2009 la zona va ser objecte de treballs d’arranjament de la platja de la riera que van comportar el cobriment amb sorra de diversos grups d’individus. Es troba dins els límits del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. En aquest sector hi ha cites històriques del s. XIX de nuclis no retrobats i, anys enrere, es mantenia un nucli d’individus prop de la discoteca “Fata Morgana” (nucli 1, Taula 2), sota els efectes del trepig i, després, cobert de sorra i de materials de windsurf, i no retrobat des de 2003. També en aquesta població (al nucli 2) hem detectat una presència significativa de Xanthium strumarium subsp. italicum (Fig. 9D).

4.    Massís del Montgrí
(Baix Empordà, 31TEG16; Fig. 8D). Es tracta d’un massís calcari amb presència de sorrals que corresponen a dunes fixades amb pins, fruit d’un projecte forestal de finals del s. XIX sobre la duna continental. Els nuclis poblacionals localitzats al massís es troben a una distància de quilòmetres del litoral. Aquesta població va ser detectada l’any 2004 arran d’una prospecció florística  i es va fixar l’atenció sobre la possibilitat de trobar l’espècie en sorrals interiors (Barriocanal, 2005; Font Garcia et al., 2007). L’indret és freqüentat per vehicles tot terreny (motos, quads, etc.), hi discorre un camí antic i s’hi fan abocaments de runa i de brossa incontrolats de manera reiterada, tot i la senyalització que ho prohibeix. La població consisteix en 4 nuclis separats escassos metres els uns dels altres. Un d’aquests (nucli 2, Taula 2) és possiblement d’origen antròpic puix que està situat en un indret on hi ha importants moviments de sorra (Fig. 8E).

5.    Desembocadura del Ter (badia de Pals, Baix Empordà, 31TEG15). Sector que correspon a la gola del Ter i les platges adjacents (Platja de l’Estartit al nord i Platja de la Gola del Ter al sud), amb dunes altes a la banda sud. Concretament, la població es troba situada a la banda sud de la gola, al sector reredunar. És exposada als efectes de les llevantades (moviments de sorra) i a la freqüentació per banyistes i practicants d’esports de platja.

6.    Platja de la Fonollera (badia de Pals, Baix Empordà, 31TEG15). Tram de platja localitzat a continuació de la Platja de la Gola del Ter, d’un quilòmetre i situada davant del càmping “El Delfín Verde”. Limita al sud amb la gola del Daró o rec del Molí. La població es troba disseminada al llarg de tota la platja, al sector reredunar tot i que alguns peus es localitzen a zones d’aparcament de cotxes. Aquest sector pertany a l’EIN Aiguamolls del Baix Empordà, actualment a l’interior del Parc Natural Montgrí-Medes-Baix Ter. A l’estiu és freqüentada per banyistes i practicants d’esports de platja.

7.    Basses d’en Coll (badia de Pals, Baix Empordà, 31TEG15). Espai humit corresponent al EIN dels Aiguamolls del Baix Empordà i ara a la Reserva Natural Parcial dels Aiguamolls del Baix Ter dins el Parc Natural del Montgrí-Medes-Baix Ter. L’espai inclou la part de la gola del Daró fins als primers apartaments de la platja de Pals. El sector té dunes altes i ben desenvolupades amb un ampli espai reredunar, on es localitza Stachys maritima. Aquest espai és ocupat a l’estiu per banyistes, hi discorre un corriol freqüentat i és inundat temporalment de manera ocasional. En els darrers anys s’hi ha censat espècies al·lòctones en expansió (Cyperus sp., Amorpha fruticosa L., Oenothera biennis, etc.). Alguns individus es troben molt a prop de l’aparcament d’accés i han estat trepitjats en diverses ocasions; a l’actualitat s’hi han instal·lat obstacles que hi impedeixen l’accés directe.

8.    Apartaments de la platja de Pals (badia de Pals, Baix Empordà, 31TEG14). Espai de platja de 0,5 quilòmetres davant d’uns apartaments situats a primera línia de mar. Dunes altes i ben desenvolupades amb espai reredunar abans de la presència d’un passeig marítim i els blocs d’apartaments. Tot i els cordatges que hi veten l’accés, és freqüentat per passavolants, gossos i curiosos. La zona és afectada per l’expansió de Carpobrotus spp., procedent de jardins propers (Fig. 9E). Des de 2006 s’ha procedit al recanvi de les espècies plantades en apartaments propers amb alternatives no invasores, a instàncies dels gestors de l’EIN Basses d’en Coll.

9.    Varador de la platja de Pals (badia de Pals, Baix Empordà, 31TEG14). Petit espai (ca. 100 metres de longitud) molt significatiu: ha estat l’indret on més peus de l’espècie s’han detectat durant molts anys, després d’un episodi de reclutament posterior a l’aplanament parcial de la rereduna per l’arranjament de l’aparcament de remolcs, on va existir un petit varador per esports nàutics (Fig. 9F). Des de l’any 2003 es va limitar l’accés de vehicles a la zona. Dunes molt elevades al primer cordó i espai reredunar ampli.

10.    “Radio Liberty”
(badia de Pals, Baix Empordà, 31TEG14; Fig. 8F). Espai corresponent a les antigues instal·lcions de l’emissora “Radio Liberty”. Inicialment, es va fer el seguiment a la zona litoral atès que el recinte de les instal·lacions era tancat i no s’hi podia accedir. Un cop es van enderrocar les antenes (2006) es va fer el seguiment al seu interior. El front litoral és de 1,4 quilòmetres i el recinte de les instal·lacions ocupa 38 hectàrees de les que aproximadament 15 corresponen a sorrals. L’any 2006 hi van ser introduïts individus provinents de la sorrera de Regencós (vegeu més avall).

11.    Apartaments límit terme municipal de Begur (badia de Pals, Baix Empordà, 31TEG14; Fig. 8G). Petit espai (ca. 350 metres) davant d’uns blocs d’apartaments al sector més meridional de la platja de Pals (sa Punta). Davant els blocs existeixen unes petites dunes de poca alçada on s’ha registrat la presència d’Stachys maritima. Zona molt freqüentada a l’estiu pel pas de banyistes i dels propietaris dels apartaments.

12.    Platja del Prat de Llobregat (Baix Llobregat, 31TDF27; Fig. 5). Situat al costat de la zona de l’aeroport de Barcelona, el nucli poblacional conegut a l’actualitat correspon a una zona on es va dur a terme una acció d’eliminació de vegetació per afavorir zones obertes per a fauna dunar. La zona de platja on viu, al costat del passeig marítim, té ordenat l’accés a través de passeres i és objecte de diverses mesures de seguiment, d’eradicació d’invasores (Oenothera biennis) i de protecció i vigilància per part del Consorci del Delta del Llobregat. En els darrers anys s’ha produït una expansió important de l’invasora Ambrosia artemisiifolia L.

Figura 9.- Amenaces i competència biòtica d'Stachys maritima en les diferents poblacions: (A), Oenothera biennis a la platja de la Rovina; (B), estat de la platja de la Rovina l'estiu de 2008, amb un creixement massiu d'Ononis natrix; (C) Arundo donax i deixalles a la desembocadura del Fluvià; (D) Xanthium strumarium subsp. italicum sobre un individu d'Stachys maritima a Sant Martí d'Empúries; (E), Carpobrotus spp. als apartaments de la platja de Pals; (F), roda d'un remolc damunt un individu al varador de la platja de Pals. [Fotografies: (A), (B), (C), (D) i (E), S. Massó; (F), J. López-Pujol]


A part d’aquests nuclis, que considerem naturals, l’any 2006 van aparèixer exemplars d’Stachys maritima a indrets d’acumulació artificial de sorres, on haurien arribat en el curs d’operacions de trasllat de substrats per a la construcció, procedents d’alguna platja propera, que haurien comportat també el trasllat conjunt de rizomes i/o de llavors. Es tracta, en concret, de centenars d’individus apareguts en una acumulació d’àrids a Regencós (Dacosta et al., 2008), dels quals 150 van ser translocats a la Platja de “Radio Liberty” (prop de la zona d’origen de les sorres; Fig. 8F) i 100 a un petit viver per a producció de llavors (Fig. 8H); totes dues accions coordinades des dels serveis territorials de Girona del DMAH. L’any 2008 es van detectar quinze individus situats en una illeta viària dins de l’entramat urbà de la urbanització Palsmar i uns 600 plançons trobats a un sorral prop de les poblacions del Montgrí (nucli 2; Fig. 6E). S’ha constatat la desaparició del nucli  de la urbanització de Pals i una forta reducció del nucli del Montgrí (51 individus l’any 2010).


Els seguiments realitzats mostren una molt gran fluctuació interanual de cadascun dels nuclis d’Stachys maritima, com es pot constatar a la Taula 2.

Taula 2. Evolució de la mida de les poblacions d’Stachys maritima conegudes a Catalunya entre els anys 2001 i 2010.

Les causes dels augments i descensos en els censos son múltiples. En primer lloc, el substrat sorrenc on creix aquesta espècie és extremadament mòbil, fet que pot provocar el soterrament d’individus adults, que poden romandre en latència durant una o més temporades a conseqüència de moviments naturals (llevantades) o d’origen antròpic (aplanaments, transport, etc.) que, en general, reapareixen després de pertorbacions (llaurat de dunes, anivellament, trasllat de sorres, etc.) que afavoririen el rebrot dels rizomes enterrats.

Figura 10. Rabassa de l'estaquis de mar que mostra òrgans subterranis ben desenvolupats, amb emissió de tiges laterals corresponents a anys anteriors (seques) i que demostren la longevitat de molts dels individus existents. El cens d'individus emergits de l'any en curs només mostraria els rebrots tendres que conformen una roseta foliar (Foto: M.C. Martinell)

 

En segon lloc, la germinació de les llavors sembla produir-se de manera episòdica, generant esdeveniments esporàdics de gran reclutament, després de precipitacions adequades, cosa que permet inferir l’existència d’un banc de llavors a la sorra. Finalment, la pròpia mobilitat del substrat, així com l’altíssima pressió antròpica de les localitats on es troba l'estaquis de mar, poden ser causa de desaparició de molts dels individus (trepig, aixafament, arrabassament, etc.), associada o no a la pèrdua de qualitat de l’hàbitat (artificialització i nitrificació del medi, competència amb espècies invasores), així com, contràriament, l’estabilització excessiva del substrat: el declivi demogràfic de diverses poblacions va associada a la inexistència de pertorbació i l’entrada d’espècies banals competidores a l’hàbitat dunar (algunes de caràcter invasor o escapades de zones enjardinades). Les dades disponibles (a manca d’estudis demogràfics individualitzats i de viabilitat poblacional projectada, que caldria emprendre) no permeten definir el funcionament de la dinàmica metapoblacional d’Stachys maritima, que compta amb nuclis més o menys estables d’individus que presenten explosions demogràfiques ocasionals. Les dades obtingudes indiquen que les oscil·lacions estan més relacionades amb fenòmens locals a les poblacions (pertorbacions dels sistemes dunars, accions antròpiques) que amb factors d’àmbit general (per exemple climàtics: sembla no haver-hi relació entre els règims de precipitacions anuals i les variacions de censos). No obstant, el propi fet que el nombre d’individus sigui tan fluctuant comporta un major risc d’extinció estocàstica a mesura que augmenta la fragmentació poblacional i disminueix la mida de les poblacions. Els propis criteris de la UICN (2001) reconeixen les fortes oscil·lacions demogràfiques com a causa d’amenaça.


De tots els nuclis seguits durant aquest període, un es pot considerar, a hores d’ara, provisionalment extingit (Sant Martí d’Empúries, nucli 1), ja que no s’hi ha pogut trobar cap individu des de l’any 2003. L’augment progressiu de la intensitat de recerca d’Stachys maritima al territori català ha produït un increment de la quantitat de poblacions conegudes. És possible, doncs, que en els propers anys, si es continua amb la dinàmica de treball de les últimes dècades, puguin aparèixer nous nuclis d’aquesta espècie, bé al territori on ja és ben coneguda (l’Empordà), bé a d’altres indrets on havia estat citada històricament (Barriocanal & Blanché, 2002), tal i com va passar en el cas del Prat del Llobregat. De fet, enguany (2010) s’ha trobat una nova localitat a Can Comes (terme municipal de Castelló d’Empúries, Alt Empordà), amb tan sols dos individus (J. Font, com. pers.). En aquest sentit, és necessari potenciar una activitat exploratòria reiterada (any rere any), especialment tenint en compte les grans fluctuacions poblacionals que pot patir aquesta espècie.


És molt important tenir en compte, de cara a l’aplicació de mesures correctives o preventives per garantir la protecció de Stachys maritima, aquesta fluctuació de les mides poblacionals. Això suposa, en primer lloc, que no es pot donar per extingit un nucli fins molts anys després de l'última cita constatada (com ha quedat ben palès a la població del Baix Llobregat), cosa que ja indica la moratòria de 50 anys establerta per la UICN (2001). Alhora, també cal tenir present que la presència d’un nombre elevat d’individus en un nucli un determinat any no és garantia del bon estat de conservació de la població; és d’esperar que a conseqüència d’una pertorbació puntual de l’hàbitat es produeixin explosions demogràfiques, però la continuació en el temps d’aquestes pertorbacions pot limitar la supervivència d’aquests individus. En aquests moments, considerem imprescindible el desenvolupament d’estudis demogràfics en detall i a llarg termini d’aquesta espècie, per tal de conèixer les taxes de mortalitat i reclutament i els valors de MVP (minimum viable population) (Iriondo et al., 2009).


DIVERSITAT GENÈTICA I SEGUIMENT GENÈTIC

  • Metodologia

Per a complementar l’estudi de variabilitat genètica i estructura poblacional dut a terme fa uns anys per López-Pujol et al. (2003), durant l’any 2008 es van mostrejar aquelles poblacions d’Stachys maritima que no havien estat incloses en l’estudi anterior, i que es corresponien amb les noves troballes durant el període 2004-2008: alguns nuclis naturals de l’Empordà, el nucli del Prat de Llobregat i els nuclis considerats “artificials”, de manera que els resultats que segueixen expressen l’estat actual total de coneixement sobre diversitat genètica de l’espècie.

Excepte per als nuclis més petits, on es van collir mostres de tots els individus disponibles, el mostratge es va dur a terme mitjançant un transsecte lineal, prenent mostres cada 50-100 cm per tal d’evitar la recol·lecció de ramets del mateix genet. Les mostres collides, seguint tècniques no destructives per als individus, van consistir en fragments de fulles basals, i es van conservar a 4 ºC fins al moment de l’extracció, un dia després de la recol·lecció. La diversitat genètica es va avaluar utilitzant els mètodes estàndard per a electroforesi d’isoenzims (Soltis et al., 1983; Kephart, 1990) i  es descriuen detalladament a Blanché et al (2010). Emprant gels de midó es van resoldre 13 enzims, obtenint 20 loci interpretables: Aat-1, Aco-1, Aco-3, Acp-2, Adh-1, Dia-1, Idh-2, Idh-3, Mdh-1, Mdh-2, 6Pgd-1, 6Pgd-2, Pgi-1, Pgi-2, Pgm-1, Pgm-2, Skd, Sod-1, Tpi-1 i Tpi-2.

  • Resultats i discussió


Diversitat genètica

Les poblacions d’Stachys maritima estudiades presenten un nombre baix d’al·lels (entre 20 i 23), i tan sols quatre dels loci analitzats han resultat ésser polimòrfics (Aco-1, Idh-2, Mdh-2 i 6Pgd-1). En conseqüència, en un total de 217 individus analitzats, tan sols s’han identificat 14 genotips multi-locus diferents, i alguns dels nuclis estudiats son monomòrfics per a tots els loci.

Taula 3. Nivells de diversitat genètica detectats a les poblacions ibèriques d'Stachys maritima


Els valors de diversitat genètica són molt reduïts per a tots els nuclis d’Stachys maritima estudiats, fins i tot nuls a sis d’elles (Taula 5), assolint valors semblants les poblacions naturals i les artificials. La comparació entre els valors d’heterozigosi observada (Ho) i heterozigosi esperada (He) indiquen un dèficit d’heterozigots que resulta significatiu per alguns loci (detalls a Blanché et al., 2010). La divergència genètica entre totes les poblacions de l'estaquis de mar s’ha quantificat computant el paràmetre Fst, un indicador de la diferenciació genètica entre les poblacions. El valor mitjà de Fst és molt alt (0,671; 0,669 excloent les poblacions artificials), indicant que una fracció molt important de la variabilitat genètica total del tàxon (67,1%) és atribuïble a la diferenciació entre les poblacions, i que només al voltant del 33,9% de la diversitat es troba dins de les poblacions, reflectint un flux de gens molt limitat entre aquestes.


Els valors de diversitat genètica d’Stachys maritima són baixos en comparació amb els valors de referència per a espècies vegetals amenaçades de la Mediterrània (P = 23,7%, A = 1,49 i He = 0,094; López-Pujol et al., 2006). La destrucció del seu hàbitat natural (descrita àmpliament a Barriocanal & Blanché, 2002) hauria conduït a una erosió genètica fruit de la fragmentació poblacional i de l’existència de colls d’ampolla, traduïda tant en una pèrdua d’al·lels com en un increment de l’endogàmia. A més, les severes fluctuacions poblacionals que es detecten en aquesta espècie poden contribuir encara més a reduir el nivell de diversitat genètica, atès a que disminueixen significativament la mida poblacional efectiva (Ne) (Carroll & Fox, 2008). No existeix una correlació evident entre els nivells de diversitat i la mida poblacional atès que els resultats se situen a la banda més baixa de variació genètica i, de tant empobrits, no tenen prou resolució per a indicar diferències significatives. No obstant això, és cert que les poblacions de mida més petita solen presentar valors de diversitat nul·la i que són constituïdes per un únic genotip multi-locus, en part explicable pel creixement clonal de l’espècie i que algunes de les poblacions amb més individus presenten nivells de diversitat lleugerament superior, la qual cosa confirma que realment molts nuclis es troben per sota d’una mida poblacional viable (MVP). Hi ha poblacions molt petites, com ara GTER (Desembocadura del Ter), que presenten nivells de diversitat (P = 10,0; A = 1,1 i He = 0,034) equiparables a poblacions més grosses que es poden interpretar com a diversitat romanent de moments amb mides poblacionals més importants i que demostrarien una fragmentació relativament recent. Algunes de les poblacions artificials de mida poblacional més gran presenten també nivells de diversitat molt baixos, interpretables com a resultat d’efectes fundadors, amb posterior explosió demogràfica però sense aportació de nous genotips.


La diferenciació genètica entre les poblacions ibèriques d’Stachys maritima presenta un valor molt elevat (Gst = 0,671), d’entre els més alts reportats mai per a espècies vegetals mediterrànies (López-Pujol et al., 2006). La fragmentació de poblacions, així com la desaparició d’algunes localitats ben documentades (Barriocanal & Blanché, l.c.), haurien afavorit la interrupció del flux gènic, contribuint així als altíssims nivells de divergència detectats per a l’espècie. Igualment, aquestes dades suggereixen que el possible funcionament com a metapoblacions de nuclis d’individus interconnectats ha de tenir un abast limitat, reduït a àrees coincidents amb les badies naturals. Hi ha evidències, en d’altres espècies del litoral mediterrani, que l’estructuració de la diversitat genètica coincideix amb les àrees naturals establertes pels corrents marins (Gandour et al., 2008) i que el sistema de dispersió de les granes pot tenir un efecte determinant en l’estructura genètica. Aquests autors justifiquen una diferenciació interpoblacional del 37% en Cakile maritima Scop. (inferior a la reportada aquí per a Stachys maritima) en base, precisament, als patrons de dispersió de fruits coincidents amb la circulació dels corrents marins. Hem iniciat estudis, actualment en curs, per tal de verificar aquesta hipòtesi en Stachys maritima.


Seguiment genètic (Genetic monitoring)

Els coneixements de la dinàmica poblacional d’aquesta espècie adquirits durant els darrers anys (sobretot l’existència de fluctuacions molt significatives en el nombre d’individus dels diferents nuclis poblacionals), així com la troballa de nous nuclis des de l’any 2008 (nuclis 3 i 4 del massís del Montgrí, així com dels individus de l’interior de l’antic recinte de “Radio Liberty” o la petita població de la platja de Can Comes), fan necessària una reconsideració dels valors que s'acaben de comentar i la seva interpretació (tant els de diversitat genètica a nivell d’espècie com els de divergència genètica interpoblacional). En el cas d’una espècie amb una dinàmica poblacional tan fluctuant, les mostres poblacionals, en estar preses en anys diferents, no serien estrictament comparables o, si més no, caldria tenir en compte el moment de l’oscil·lació en què han estat capturades. Caldria conèixer quina es la distribució en el temps, i no només en l’espai, de la diversitat genètica, raó per la qual convindria fer els estudis de diversitat genètica a totes les poblacions el mateix any, i repetir el mateix esquema durant diferents anys per tal de poder inferir l’efecte de les fluctuacions demogràfiques en la variabilitat genètica a nivell poblacional. Aquests tipus d’estudis, que podrien establir la base per un seguiment genètic de l’espècie (genetic monitoring, Schwartz et al., 2006) són recomanats avui ja com a instrument estàndard en genètica de la conservació, d’un gran interès científic i d’enorme utilitat per a la correcta gestió de l'estaquis de mar.


S’ha dut a terme una prova pilot de seguiment genètic a la població de la Platja del Prat, amb la col·laboració del Jardí Botànic Marimurtra i del Consorci del Delta del Llobregat (Martinell et al., 2009). Una parcell·la de 5 x 3 m, on va ser detectat l’any 2006 el primer individu retrobat al Baix Llobregat,va ser objecte de seguiment demogràfic conjuntament amb la identificació dels genotips durant tres anys (2006-2008). Els resultats d'aquest seguiment es mostren a la Figura 11.

Figura 11.- Distribució esquemàtica de genotips a la població de El Prat, 2006-2009 (PPRA, parcel·la de 5 x 3 m). Blau: genotip 1 (homozigot Aco-2); vermell: genotip 2 (heterozigot Aco-2); groc: únic individu descobert el 2006 (aparentment mort el 2008) i que es pot observar a l’esquerra de la figura. El cercle verd representa un individu d’olivarda (Dittrichia viscosa) que s’usa com a referència [Fotografia: C. Blanché]

L’únic individu retrobat el 2006 corresponia al genotip 1 (homozigot per a Aco-2). L’any següent, el nucli contenia 11 individus; d’aquests, dos corresponen al genotip 2 (heterozigot per a Aco-2) Si assumim els 10 individus apareguts al cens del 2008 com a originats per autofecundació de l’únic individu preexistent, aquests haurien de presentar al mateix genotip. Per tant, el genotip 2 cal atribuir-lo a l’emergència a partir de llavors o de rizomes dorments, preexistents però no emergits. Això permet establir la hipòtesi que el cens d’individus emergits podria ser únicament una part de la població, de manera que una part significativa pot restar com a reservori sota terra. L’existència d’una fracció significativa de la diversitat genètica en forma de propàguls al sòl com a banc de granes o de rizomes dorments ha estat reportada en múltiples ocasions (vegeu, per exemple Lundemo et al., 2009) i permet explicar els fenòmens de reclutament episòdic observats, precisament a partir d’aquest banc, que en Stachys maritima podria ser prou important i que convindria avaluar convenientment.


Una altra aplicació de la pràctica del seguiment genètic de manera habitual és la planificació de les accions de reforçament o de translocació amb base científica. Dacosta et al. (2008) donaven a conèixer la iniciativa de reforçament de la població de “Radio Liberty” (Pals) a partir dels individus localitzats a Regencós. Tot i que hom disposava de protocols per a l’estudi genètic de l’adequació de l’acció, no es va dur a terme cap estudi previ. Les dades aportades més amunt (Taula 4) confirmen la idoneïtat final del reforçament, atesa l’equivalència genètica entre els individus d’origen i la població natural de destí, però podria no haver estat així, amb greu perill d’outbreeding depression (Fenster & Dudash, 1994), vista l’estructuració de la diversitat en zones amb forta divergència genètica. Tampoc s’ha dut a terme cap seguiment genètic posterior a la reintroducció, de manera que s’ha perdut una oportunitat excepcional d’obtenir dades essencials sobre supervivència, fitness i nivells de diversitat/heterozigosi, tan difícils d’obtenir en espècies rares i amenaçades (López-Pujol et al., 2008).


Aquests dos exemples posen de manifest la conveniència d’acoblar el seguiment genètic al seguiment demogràfic de manera rutinària per tal de garantir una més gran eficàcia de les accions de conservació i, al mateix temps, generar nou coneixement que pugui retroalimentar la planificació i l’execució de les mesures que s’adoptin (Schwartz et al., 2006)


ESTAT ACTUAL DE CONEIXEMENTS

Stachys maritima és una de les espècies que es troba en un major risc d’extinció a Catalunya, a causa, principalment, de la vulnerabilitat del seu hàbitat amb una regressió documentada molt important de l’àrea d’ocupació i de l’extensió de presència (Barriocanal & Blanché, 2002): la seva àrea de distribució i el nombre de poblacions ha disminuït ostensiblement durant el darrer segle, i els nuclis actualment existents presenten un reduït nombre d’individus i unes fluctuacions poblacionals molt marcades, que contribueixen augmentar la seva situació de risc.  En els últims anys, el coneixement científic sobre aquesta espècie ha augmentat notablement fruit de l’esforç dut a terme tant per diversos grups d’investigació com per personal lligat a les administracions (agents forestals, gestors d’espais protegits, etc.), tot i que encara manquen estudis en detall de la seva dinàmica poblacional, estudis genètics més acurats (idealment, un seguiment genètic) i un estudi sistemàtic de la  biologia reproductiva, així com desenvolupar uns protocols de germinació i de cultiu eficients o dur a terme experiments per la seva possible reintroducció o reforçament poblacional, és dir generar el coneixement necessari per a la producció ex-situ, de cara al desenvolupament d’un Pla de Recuperació, tal i com és imperatiu segons el Catàleg de Flora Amenaçada de Catalunya (DOGC, 2008). La relació dels treballs que coneixem sobre aquesta espècie ha estat recopilada a l'apartat bibliogràfic final.


MESURES DE CONSERVACIÓ

Mesures adoptades

En els últims anys s’han desenvolupat diverses accions amb l’objectiu de conservar aquesta espècie a Catalunya, fruit d’iniciatives diverses. Les que són conegudes pels autors són:

  • Legals: espècie inclosa al Decret 172/2008 (Catàleg de Flora Amenaçada de Catalunya) en la categoria "en perill d'extinció"

A més, l'espècie es troba legalment protegida en d'altres territoris mediterranis on es considera amenaçada: a l'estat francès (decrets de llistats regionals de conservació per a Llenguadoc-Rosselló i Provença-Alps-Costa Blava) i a l'estat italià (Llei regional per a la Regione Molise, catalogada com en via di stinzione) (referències a Barriocanal & Blanché, 2002). A Bulgària, és reconeguda com a indicadora de platges en bon estat i inclosa en recorreguts de natura prop de zones turístiques (per exemple: Sunny Beach Resort)

  • Campanyes de conscienciació i de lluita per a la salvaguarda dels espais ocupats per les antenes de Radio Liberty (Pals), durant  els anys de transició entre emissora nordamericana i espai natural (2000-2006), amb intervenció de grups locals, d'investigadors de les universitats de Girona i de Barcelona i de tècnics del DMAH, i amb presència a la premsa.

  • Protecció de l'hàbitat. Bona part de les poblacions conegudes es troba a l'interior d'espais naturals protegits: el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Alt Empordà (inclou poblacions des de la badia de Roses fins a St. Martí d'Empúries), el Parc Natural Montgrí-Medes-Baix Ter (poblacions de la badia del Ter i de l'antic EIN Basses d'en Coll) i les Reserves Naturals del Baix Llobregat.
  • Durant alguns anys, els òrgans gestors de l’EIN Basses d’en Coll han dut a terme accions de senyalització i d’ordenació de l’accés a les platges de la zona de Pals, de correcció de pràctiques de jardineria per tal d’evitar l’expansió de Carpobrotus spp., de seguiment poblacional o d’educació ambiental que, semblantment, s’han realitzat també al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.

 

Figura 12. Mesures d'ordenació de l'accés a la zona dunar de Pals (Baix Empordà) per a la protecció de flora (Foto: C. Blanché)

Figura 13. Els ajardinaments del front marítim dels apartaments de Pals han substituït (2008) les plantacions de Carpobrotus spp. que ja s'havien escampat per la reraduna, per espècies no invasives (Foto: C. Blanché)
  • El Parc Natural Montgrí-Medes-Baix Ter, de recent creació, inclou àrees amb Stachys maritima a la seva zona de gestió i l’espècie ha estat inclosa entre els tàxons que mereixeran accions de conservació segons els objectius del Parc Natural i l'avaluació de Saura-Mas et al. (2009).
  • La delegació de Medi Ambient i Habitatge de la demarcació de Girona, amb la col·laboració d’investigadors de la Universitat de Girona, realitza tasques de seguiment i vigilància de les poblacions i va promoure la creació d’un viver i la translocació d’individus amb destí a la platja de Pals, a partir dels individus descoberts a la sorrera de Regencós (Dacosta et al., 2008)
  • El Consorci del Delta del Llobregat ha iniciat un seguiment detallat, a escala d’individu, de la població del Prat, amb la col·laboració del Jardí Botànic Marimurtra (que ha endegat experiments de germinació i de cultiu, Membrives, 2008) i de l’equip de recerca del BioC-Universitat de Barcelona-Institut Botànic de Barcelona (que participa en el seguiment demogràfic i l’estudi de diversitat genètica).

  • Conservació ex situ: es conserven granes de l'espècie en dos bancs de germoplasma catalans, el Jardí Botànic Marimurtra i el Consorci SIGMA (Font (coord.), 2010)

Figura 14. Treballs de propagació de l'estaquis de mar al Jardí Botànic Marimurtra (Foto: N. Membrives)

Mesures proposades

Tot i que totes aquestes iniciatives són valuoses contribucions per la preservació de l’espècie, seria necessari assegurar l’acció coordinada i el suport científic de totes elles, per tal d’evitar la duplicació d’esforços, afavorir la sinèrgia de diversos equips i institucions compromesos i garantir la conservació a llarg termini i a totes les escales d’Stachys maritima, un dels “actius” més valuosos de la nostra flora. El marc genèric per a aquesta coordinació hauria de ser el Pla de Recuperació de Stachys maritima (preceptiu legalment), per al qual proposem, a partir de les dades aportades, les recomanacions següents:

1.    Les mesures de conservació a incloure en el Pla de Recuperació haurien de contenir, associades, la condició d’experimentació científica de les accions que s’emprenguin, amb els corresponents estudis detallats de demografia i PVA (population viability analysis, anàlisi de viabilitat poblacional), seguiment genètic i de biologia reproductiva (longevitat, pol·linització, dispersió de granes), de manera que, al costat d’objectius de manteniment o de recuperació del nombre d’individus i de poblacions (objectius biològics) s’hi incloguin objectius de coneixement que permetin orientacions de gestió adaptativa i de manipulació d’espècies amenaçades sobre les quals es coneix ben poc als països mediterranis.

2.    A partir de les dades demogràfiques reportades, cal assajar experimentalment la pràctica de pertorbacions a les poblacions com a mesura que pot promoure l’emergència de propàguls (granes i rizomes dorments) no detectats per censos d’individus emergits i que pot permetre atènyer mides poblacionals mínimament viables (MVP). Cal avaluar la bondat d’aquesta pràctica enfront del manteniment de sistemes dunars estabilitzats i no pertorbats que, en l’actualitat van associats al declivi poblacional i a l’ingrés d’espècies al·lòctones.

3.    En paral·lel, cal un estudi detallat de la composició i estructura del banc de propàguls subterranis, així com la seva avaluació genètica. Atès que totes les localitats de l’espècie a Catalunya tenen una mida poblacional molt petita (i per tant molt amenaçades), el més adequat seria fer-ho en una parcel·la experimental.

4.    Les accions de restauració de vegetació dunar o fins de creació de noves platges (per exemple a la nova desembocadura del Llobregat) haurien de contemplar la introducció de noves poblacions d’Stachys maritima, creades a partir del disseny de composició de genotips adequada i amb seguiment científic del procés d’instauració, propagació i persistència de les noves poblacions.

5.    Per tal de garantir la disposició de material vegetal suficient, cal promoure els estudis ex-situ de germinació i de multiplicació clonal i de reproducció sexual, així com el manteniment de granes en banc de germoplasma.

6.    A partir dels valors de diferenciació interpoblacional (Fst), l’objectiu de conservar el 99% (DV) de la diversitat genètica total, seguint les estimacions de Hamrick et al. (1991; n = ln (1-DV)/ln Fst) suggereix la necessitat de conservar almenys n = 11 poblacions (més del total existent a la Península Ibèrica), de manera que han de ser conservades totes les poblacions.

7.    Atès que moltes poblacions se situen per sota de qualsevol estimació de mida mínima poblacional (MVP) per fer front a fenòmens estocàstics o incidències demogràfiques o genètiques i que, a més, presenten nivells de diversitat genètica extremadament baixos, cal considerar la pràctica de reforçaments poblacionals. Puix que, al costat d’una estructuració molt marcada de la diversitat, existeixen identitats genètiques interpoblacionals elevades, abans de procedir a aquests reforçaments cal assajar experimentalment la mescla d’orígens de donadors genètics per incrementar la diversitat genètica (almenys als nivells de les poblacions més variables) i avaluar el possible risc d’outbreeding depression.

8.    Seria recomanable la comparació de la diversitat genètica de les poblacions catalanes amb la d’altres regions on les poblacions mantinguin mides més grans i un menor grau de fragmentació i d’altres afectacions humanes, per tal de conèixer l’abast real de la depauperació genètica de l’espècie a casa nostra.


AGRAÏMENTS


A totes aquelles persones que durant els 10 anys de seguiment han participat en el treball de camp. Molt especialment a Joan Font Garcia (UdG), que ha aportat moltes dades de noves poblacions i ha fet censos d’algunes localitzacions. A la bibliografia citada (i a les referènicies que conté cada citació) es poden resseguir les  contribucions dels diversos experts al coneixement d'aquesta espècie al nostre territori. Part del treball prové de dades aportades dins el projecte AFA (Atlas de Flora Amenzada) de la SEBCP-MIMAM, REN2000-0829/GLO del MEC, així com d’un projecte per a l’estudi de la diversitat genètica de la població del Baix Llobregat (Jardí Botànic Marimurtra en conveni amb el Consorci per a la Protecció i Gestió dels Espais Naturals del Delta del Llobregat). Els estudis genètics de la resta de poblacions estudiades l’any 2008 i alguns dels censos durant el període 2008-2010 s’han finançat mitjançant el projecte CGL2007-60475/BOS del MEC.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Aydin,A. 1978. IOPB chromosome number reports LXI. Taxon 27: 375-376
Barriocanal, C. 2005. La delicada situación de Stachys maritima en la Costa Brava. Quercus 237: 38-41.
Barriocanal, C. & Blanché, C. 2002. Estat de conservació i propostes de gestió per a Stachys maritima Gouan (Labiateae) a la península ibèrica. Orsis 17: 7-20.
Blanché, C. C. Barriocanal, M. C. Martinell, S. Massó, J. López-Pujol 2010. Deu anys de seguiment demogràfic i genètic d’Stachys maritima a Catalunya (2001-2010). Implicacions per a un pla de recuperació. Collectanea Botanica (Barcelona) 29: 59-78.
Carroll, S. P. & Fox, C. W. (Eds). 2008. Conservation biology. Evolution in action. Oxford University Press, New York.
Dacosta, J. M., Font, J., Carabús, M. P. & Sanjuán, X. 2008. Actuació de conservació de Stachys maritima Gouan al Baix Empordà. I Jornades Catalanes de Conservació de Flora (Blanes, 2 i 3 de juny de 2008). Llibre de Resums: 62.
DOGC
(Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya) 2008. Decret 172/2008, de 26 d’agost,de creació del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya 5204: 65881-65895.
Fenster, C. B. & Dudash, M. R. 1994. Genetic considerations for plant population restoration and conservation. In: Bowles, M. L. & Whelan, C. J. (Eds.), Restoration of Endangered Species: Conceptual Issues, Planning and Implementation. Cambridge University Press, Cambridge: 34-62.
Font Garcia, J. (coord.) 2010. Estratègia Catalana de Conservació ex situ de la flora vascular. Informe del projecte 4636/2009. Forestal Catalana S.A. (inèdit).
Font Garcia, J. & Corominas Xifra, M. 2007 Noves aportacions al coneixement florístic de l'Empordà-IV. In: 'Notes breus sobre la flora dels Països Catalans', Butll. Inst. Catal. Hist. Nat. 73: 105-111
Gandour, M., Hessini, K. & Abdelly, C. 2008. Understanding the population genetic structure of coastal species (Cakile maritima): seed dispersal and the role of sea currents in determining population structure. Genet. Res., Camb. 90: 167-178.
Gesti, J., Vilar, L. & Watt, S. 2005. Plantes vasculars del quadrat UTM 31T EG07, Castelló d'Empúries. Institut d'Estudis Catalans, Barcelona. ORCA: Catàlegs florístics locals: 16,
Gottlieb, L. D. 1982. Conservation and duplication of isozymes in plants. Science 216: 373-380.
Greuter, W., Burdet, H. M. & Long, G. 1986. Med-Checklist, vol. 3. Conservatoire et Jardin Botaniques de la Ville de Genève, Genève.
Hamrick, J. L., Godt, M. J. W., Murawski, D. A. & Loveless, M. D. 1991. Correlation between species traits and allozyme diversity: implications for conservation biology. In: Falk, D. A. & Holsinger, K. E. (Eds.), Genetics and conservation of rare plants. Oxford University Press, New York: 75-86.
Del Hoyo, R., González, V. & Valverde, A. 2006. Stachys maritima Gouan retrobada a les platjes del delta del Llobregat (Barcelona). Butll. Inst. Catalana Hist. Nat. 74: 95-96.
Ibáñez, N. 2006. Estudis sobre cinc herbaris històrics de l'Institut Botànic de Barcelona. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona.
Iriondo, J. M., Albert, M. J., Giménez Benavides, L., Domínguez Lozano, F. & Escudero, A. (Eds.) 2009. Poblaciones en peligro: viabilidad demográfica de la flora vascular amenazada de España. Dirección General de Medio Natural y Política Forestal, Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino, Madrid.
Jefferies, R. L. & Gottlieb, L. D. 1982. Genetic differentiation of the microspecies Salicornia europaea L. (sensu stricto) and S. ramosissima J. Woods. New Phytol. 92: 123-129.
Kephart, S. R. 1990. Starch gel electrophoresis of plant isozymes: a comparative analysis of techniques. Amer. J. Bot. 77: 693-712.
Koeva-Todorovska, J.T 1988. Kariologicno i polenomorfologicno izslevdane na vidovete ot rod Stachys L. va Balgarija. 100 Anniversari Academic N. Stojanov 138-151. Beldgrad.
López-Pujol, J., M. R. Orellana, M. Bosch, J. Simon & C. Blanché. 2004. Effects of habitat fragmentation on allozyme diversity and conservation status of the coastal sand dunes plant Stachys maritima (Lamiaceae) in the Iberian Peninsula. Plant Biology 5: 504-512
Membrives, N. 2008. Estudi de propagació de la problació de Stachys maritima Gouan del Prat de Llobregat. Consorci per a la protecció i Gestió dels Espais Naturals del Delta del Llobregat/ Jardí Botànic Marimurtra-Fundació Privada Carl Faust (inèdit)
Molero, J., Rovira, A. M., Simon, J., Bosch, M., López-Pujol, J., Orellana, M. R., Barriocanal, C. & Blanché, C. 2007. Stachys maritima Gouan. In: Atlas y Libro Rojo de la Flora Vascular Amenazada de España. Addenda 2006 (Bañares,A., Blanca, G., Güemes, J., Moreno, J. C. & Ortiz, S. [eds]), 30-31. Dirección General para la Biodiversidad – Sociedad Española de Biología de la Conservación de Plantas, Madrid, 92 págs. .
Saura-Mas, S., M. Jover & J. Font García. 2009. Evaluación y propuestas de gestión: flora singular de un macizo calcáreo mediterráneo y zonas dunares (Montgrí). IV Congreso de Biología de la Conservación de Plantas, Almeria 15-17 de setembre de 2009. SEBCP.
Televisió de Catalunya. 2007. Stachys maritima, fregant l'extinció. Vídeo a: El Medi Ambient / TV3 a la carta. A <http://www.tv3.cat/ptv3/tv3Video.jsp?idint=238350149> [accés 22/2/2011]
UICN (Unión Internacional para la Conservación de la Naturaleza). 2001. Categorías y Criterios de la Lista Roja de la UICN: Versión 3.1. Comisión de Supervivencia de Especies de la UICN, Gland & Cambridge.
Vallejos, E. 1983. Enzyme activity staining. In: Tanksley, S. D. & Orton, T. J. (eds.), Isozymes in plant genetics and breeding. Elsevier Science Publishers, Amsterdam: 469-516.
Wendel, F. & Weeden, N. F. 1989. Visualization and interpretation of plant isozymes. In: Soltis D. E. & Soltis P. S. (Eds.), Isozymes in plant biology. Dioscorides Press, Portland: 5-45.
Wright, S. 1951. The genetic structure of populations. Ann. Eugen. 15: 323-354.
Wright, S. 1965. The interpretation of population structure by F-statistics with special regard to systems of mating. Evolution 19: 395-420.

pdf/handle/citació

 

 


 

FITXES ANTERIORS DE "La Planta del Mes" aparegudes al Portal BioC

 

Darrera actualització de dilluns, 11 d'abril de 2011 22:23
 

AGENDA

Actes

  • 27/4/2014 - Associació Catalana d’Orquidologia - ICHN Sortida matinal. Observació d’orquídies a Begues (Baix Llobregat). L’activitat és gratuïta, però l’assistència està limitada a vint inscrits. Cal inscripció prèvia a través de la Secretaria de la ICHN (tel.: 933 248 582; ichn@iec.cat).
  • 28-30/5/2014 - Simposi "Experiències de restauració d'hàbitats i conservació de la biodiversitat " [+ info] Ciutadella de Menorca

Cursos

ESTRATÈGIA CATALANA ECCF

LLIBRE VERMELL

E-Opinió

 

Compensació de biodiversitat, pràctica perillosa


Cèsar Blanché

El Regne Unit i Austràlia assagen una nova pràctica de gestió del territori, la compensació de biodiversitat (Biodiversity offsetting), que permet construir en espais naturals a canvi de compensar  amb la creació de noves àrees “naturals” de substitució en d’altres indrets. Els estudis pilot anunciats resten incomplets i els indicadors indiquen el fracàs d’aitals experiments.

Llegiu-ne més...

ANUNCIS DE CONGRESSOS

Abril 2014

Maig 2014

Juny 2014

Juliol 2014

Setembre 2014

Octubre 2014

joomla templates by dezinedepot
© 2014 Portal de Biologia de la Conservació de plantes
Joomla! is Free Software released under the GNU General Public License.